Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/246

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

esquísit que no té comparació ab cap enciám de nostras hortas casulanas.

Los pastors y pagesos de la alta montanya, sense tenir coneixemens botánichs, conéixen la major part de las plantas medicinals del Pyrineu. Sempre en las casas de pagés y barracas de pastor, trobaréu manolls d' herbas, lligats ab cordill y posats á secar dalt del sostre; manolls de escrofularias, meum, cochlearia, valeriana, regalessia, thé bort, etc. No ténen necessitat d' anar á ca'l apotecari; se fan ells meteixos los remeys. Una de las plantas que pera ells té més virtut es lo Meum pyrenaicum (Umbeliferas). Lo prénen en infusió. N' he pres moltas vegadas pera reemplassar lo thé y flor de teill; us asseguro que te un aroma y gust esquisit. Es bó pe'l mal de ventre é indigestions.




Un dia que herborejava en lo riberal de Carençá, més avall de la barraca de Fontpedrosa, allá hont las dúas riberas de Bassibés y de Carençá se juntan, descobrí una cascata que s' pot comparar á la que forma lo Fresser, de Ribas á Núria; pot tenir uns 3o metres d' altura. Ja de lluny sentí sos brams. La ribera que porta molta aygua, crescuda per los torrents que devallan d' aquellas altas montanyas, arriba al cim d' una muralla granítica; rápida, impetuosa, d'un salt se llensa al peu del cingle. Sembla inmensa columna de cristal rotllanse