volguer ensenyarla á ningú. Aixó no deixava d' ésser singular, puig que en Manelet se feya un plaher d' ensenyar los punts de vista que tenia ja fotografiats per cert molt ben reixits. Francament era una estranyesa; la volia per ell tot sol.
Pochs dias després en Manelet torná á la Freixineda; trobá la Lluisa á la sala, prop de la finestra, al costat de sa mare, que surgian la roba de la bugada. Las dos s' aixecáren, lo féren assentar demanantli novas de sos pares y demés familias dels forasters de Prats. Las hi ensenyá las fotografías dels voltants del más, menos la última en que la Lluisa estava retratada.
— Perqué no la portava? li digué la Lluisa.
— Perqué no 'm satisfá prou. Las dech recordar la promesa del altre dia.
— Qual?
— La de deixarse retratar.
— Es veritat, mamá; vaig á cercar al pare y nos retratará en un grupo.
Aixís se feu.
— Vosté es un ver artista, digué la Sra. Margarida.
— Senyora, no més aficionat.
— També hem sabut qu' es vosté pianista.
— No ho creguin... no val la pena.
Continuaren conversant de Prats, de las
