familias distingidas que s' hi trobavan. La Lluisa molt ocupada en cusir, á voltas se mirava á 'n Manelet; pero quan llurs miradas se creuhavan, la Lluisa baixava 'ls ulls, cusint ab més afany.
En Manelet feya més de dos horas que estava al más; las horas li havian passat sense adonarsen. Per fi, se despedí. Al empéndrer la baixada, ans de pérdrer lo más de vista, se deturá llarga estona, mirantse la casa rodejada d' arbres seculars, pensatiu, plé de recansa. Si algú li hagués preguntat si eran los sitis pintoreschs de la Freixineda que lo tenian embadalit, es ben cert que no haguera sabut que respondrer. Emprengué la baixada; arribá á Prats ja vespre. A taula, per sopar, no tingué gana á pesar del llarch exercici que havia fet.
— Qué tens? li digué sa mare, que no 't trobas bé?
— Sí, mamá.
— Pero si 't veig tan capficat! alguna t' en passa.
— No, mamá. Eixa tarde he anat á la torra del Mir, he baixat per la Freixineda hont he prés algunas vistas y me trobo cansat.
— Has vist los Freixinedas?
— Sols m' han rebut las senyoras, per cert ab una amabilitat, una franquesa que n' he quedat emprendat. M' han fet brenar; ja se sab: en las masías de la vall de Prats, á qualsevol hora que s' hi vagi, tot seguit tenen la taula parada, y un, tant si vol com si no vol, ha de brenar; en
