fam, puig que trobaren encara pochs ó molts de queviures... De fret?... Tampoch, ja que li restava un pilot de llenya... Trovaren demunt la taula un paper ab un escrit fet sens dubte pel pobre ermitá. Com no sabian de lletra se 'l posaren á la butxaca.
Baixaren á la porta forana, l' obriren, feren un forat dins lo glas, hi ficaren lo cos del desgraciat Bernat; de manera que tenia més de sis metros de neu demunt d' ell. Aixís no hi havia perill que 's descomposés: puig aquells pastors ja sabian per experiencia que la neu preserva de tota corrupció y conserva anys y panys los cadavres que te soterrats.
Aixó fet se 'n tornaren á Caralps, hont arribaren de fosch. Se dirigiren á la rectoria y entregaren lo paper al senyor Rector. Lo llegí ab atenció; després de llegit, se posá de genolls y pregá per l' ánima del ermitá. — Deu lo tinga á la gloria!, digué, aixugantse una llágrima!...
— Mes, com ha mort? — li preguntaren.
— Escolteu lo que diu lo paper:
«Novembre. Neva sovint. Puch surtir pera pendre 'l sol caminant demunt la neu gelada.
»Desembre. Mal temps; grans frets; dins ma estancia trobo 'ls queviures gelats, la cansalada es dura com una pedra, ne tallo bossins ab la destraleta pera posar á l' olla. Faig fondrer la neu per beurer. Lo vi es glassat, al glassarse ha romput la boteta que 'l contenia; lo tinch de trossejar pera ferlo fondrer. Lo torb ha rambat una congesta contra las parets del san-
