biar del tot; d' alegre s' havia tornat sério, y lo pitjor que passava dos y tres dias sense que comparegués á passeig y tertúlias.
— Que s' ha fet en Manelet... Ahont es?... Ay! gracias á Deu que 'l veyém!... Vingui aquí, desertor, li digué D.ª Cárme Lacasa, á donarnos compte de sas accions... Miri que lo trobém molt á faltar... Ahont se fica?
— Senyora, no tinch cap culpa: he trobat sitis tant admirables que tot lo dia estich corrent per la montanya pera péndrer vistas.
— De alguns dias aquesta part, s' ha tornat molt laboriós.
— Vosté ho creu, D.ª Carme?... donchs, Jo nó, digué la Pepita Ros.
— Ay! ay! ¿perqué no ho creu? digué en Manelet.
— Ah! Manelet! Manelet!... vosté haurá prés també la vista d' alguna pageseta montanyesa que li haurá fletxat lo cor...
— Jo també ho crech, digué la Lola Ros.
En Manelet se torná roig; volgué donar una explicació y s' embolicá:
— Voldria que 'm diguéssen en quina masía de la montanya podria trobar una pageseta que 'm fletxés lo cor; no 'n conech cap.
— Oy! que mentider! digué la Lola... ¿y la masía del Boix?... ¿y la Freixineda?... Ha de saber, D.ª Carme, que 'l senyoret hi ha anat á pendrer vistas... si senyor... vistas de bosquets poétichs hont resideix una ninfa montanyesa.
