ber, admira aquellas ballas tan alegras; se fon de ganas de barrejarshi,.. Anémho á demanar á las mamás... Ja tenim lo permis, digué la Pepita; totas pican de mans de contentas. Quin cop de vista més pintoresch aquell ball de barreja de senyoretas y pagesetas! en Cisonet ab la María, en Carles ab la Pepita, en Josepet ab la Lola, en Francisquet ab la Rosita... en Manelet ab la Lluisa... ab sa estimada Lluisa!... Qué 's digueren?... No ho sé; no crech que 's gosessen dir res de tant commoguts qu' eran 'ls dos. Sols en Manelet li estrenyé la má y la Lluisa feu lo mateix.
A la cayguda del sol s' emprengué lo retorn á Prats. Tots portavan ramets de flors cullidas al voltant del santuari: farigola, romaní, salvia, xucla mel, poms de pinjoys vermells de muixera que las ninas se posaren sobre llur barret de palla, y los jovenets á la botonera de la americana.
La temporada estiuhenca s' acabava; las humitats de Setembre comensan á ferse sentir. Ja dos familias se havian marxat. Los Desplás parlaren de tornarsen á Barcelona; lo dia era fixat per lo cinch de Setembre. Anaren á despedirse dels Freixinedas y demés familias conegudas del riberal ab qui s' havian fet amichs. En Manelet, trist, afligit, semblava una ánima en pena. Y la Lluisa?... Oh! La Lluisa se
