Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/49

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

tias Rafela, Tomasa y Eulari anaren á fer una visita; la tia Cisa sola s' en torná á casa; tota vestida de negra, cap y cara coberts d' un vel, llibre y rosaris á la má; caminava ab reculliment religiós, quan, de sopte, mitja dotzena de gossos, batentse ab crits y reganys, se li tiraren entre camas... La tia Cisa feu un crit dolorós y se desmayá. Los vehins la portaren en una farmacia ahont se revingué, y l' acompanyaren á casa seva. No tardaren en venir sas germanas. Al veurerla pálida, estirada sobre 'l llit, s' assustaren. — Pero que tens Cisa? — Ay!... ay!... quin terror... — Parla, que t' ha succehit? — No puch... no ho volgueu saber... lo Xelin... allá... en mitj del carrer... horror!... Las tres llensan un crit d' esglay, alsant los ulls al cel... Quin desespero en casa las tias!..

A entrada de fosch lo gos gratá á la porta del pis; las quatre germanas correren á obrirla; entra 'l Xelin fet una llástima, brut de fanch, una orella esqueixada, sagnosa... Lo reculliren, lo consolaren, las llágrimas als ulls... un ver sentiment que las hi durá dias.

Dongueren comiat á la criada que lo havia deixat fugir del pis.



Las tias de mon amich vihuen de renda de llur patrimoni qu' es poca; pero com tenen orde y economía troban encara 'l medi de fer caritats.