vols, Lluis? qué demanas? — Una cofaina. — Ay! Deu meu!... qué vol dir!... y las quatre se consultavan ansiosas no sabent qué fer... Ah!... ja hi caych, digué la Rafela se vol rentar... deu volguer dir lo gibrell... portemli... es aixó que vols. — Si. — Com ne dius cofaina may t' haguerem entés.
Lo cusí Lluis parlava un catalá xampurrat de castellá; no tenia cap culpa.
Quan se vingué 'l vespre, en Lluis las doná la bona nit y se retirá á descansar. Las quatre germanas, ans d' anarsen á retiro, molt afanyosas per llur cosí, volgueren saber si res li faltava, si estava ben aconduhit. Entraren de puntetas en sa cambra. Lo cosí Lluis dormia com un sant, reposant de son llarch viatge. Rodejaren son llit com las santas Marías al voltant del Sepulcre, ab expressió enternida; lo conlemplavan ab carinyo cobrint de llur sant afecte lo somni tranquil de llur cosí. Moments després se retiraren de puntetas, satisfetas, palpitant llur cor una mica mes; s' adormiren en mitj de somnis daurats de llur joventut perduda.
Qué bonas esposas! qué bonas mares hagueren sigut! Pero Deu no volgué que coneguessen lo sant matrimoni ni los goigs de la maternitat... pobres tias!...
Dos dias després lo capitá se despedí de sas cosinas. Se quedaren tristas, afligidas; las hi semblá una visió. Deu sab quant lo tornaran á veurer! Ha fet bé d' anarsen aviat; si hagués
