prolongat sa estada, sa presencia hauria revolucionat la santa pau d' aquella casa.
Per lo dia de Sant Narcís, la tia Cisa volgué celebrar sa festa com en los demés anys. La tia Rafela era de setmana; feu per dinar, á demés de plats substanciosos, algunas lleminaduras. Al centre de la taula posá un pá de pessich adornat d' un ram de flors. Ni 'l senyor Pere ni donya Ignasia pogueren assistirhi, lo primer per tenir que visitar molls malalts y donya Ignasia per tenir reuma. Celebraren la festa en familia sens oblidar al Xelin assentat en sa cadira ab lo toballó nuat al clatell; l' atiparen de lleminaduras. Lo dia se passá molt alegrament, lo mateix que la vetllada. Llur amich mossen Jaume que havia sigut mercenari, la senyora Rufina sa neboda, lo senyor Zacarías, foren los convidats.
A las deu tothom se'n aná á retiro.
Envers las dotse, se sentí un gran crit dins la cambra de la Cisa. Totas s' aixecaren y corriren. — Qué hi há?... Qué 't passa!... — Miréusel!... miréusel!... Miraren y vegeren 'l Xelin de panxa enlayre, los ulls envidriats, las camas enrampadas, sacsejat per moviments convulsius. — Pobre Xelin!... pobre fillet!... Qué tens!... y á cada espasme un crit dolorós. — Está mal!... Se va á morir!... Lo fregaren ab draps calents, lo posaren sobre un llitet ab cortinetas, ben abrigadet, acotxat com una criatura. Vingan begudas cordials que li engargamellavan ab un ambut. Pero 'l Xelin no 's retornava...
