Absorvit per la ciencia, havia arribat als 35 anys sense pagar tribut al sentiment inherent á la jovenesa; son cort batia ab la mateixa calma.
Un dia rebé un recado pera anar á cá l' Arnau, á un quartet de Figueras. Donya Catarina Arnau era al llit presa d' un reuma articular; una senyoreta la cuydava com un ángel de la Caritat: tota de zel, de solicitut per la malalta, un filla hauria pas fet mes per sa mare. Era l' Ignasieta, que sapiguent sa tia malalta havia corregut al mas de l' Arnau pera cuydarla. Tenia uns 30 anys: no era guapa, pero sa fesomía expressiva tenia un no sé qué de simpática, de bondadosa, que reflexava la calma y puresa de son cor. Carácter sensill amable, un poch sério. Havia sigut educada al costat de sa mare, una santa dona que li inculcá sos sentiments religiosos y caritatius de bona cristiana: havia arribat als 30 anys, tranquil, resignada sense que la pau de son cor hagués sigut may turbada.
Lo doctor Ferrer que dia per altre visitava donya Catarina Arnau s' emprendá de las hermosas cualitats de l' Ignasia. Llurs miradas á voltas se encontravan y los dos baixavan 'ls ulls. La commoció psicológica, la guspira de que nos parla Stendhal, se manifestá ab una estreta de má que, al cap d' alguns dias, se donaren, al despedirse lo doctor. Desde aquell dia ressentiren un sentiment fins llavors, per ells, desconegut... qual resultat fou lo casament.
