sos encreuhats á l' entorn de son coll. — Pere... Só una desgraciada!,.. Deu no 'm vol escoltar!... He fet una novena á Sant Joseph y un' altra á Sant Ramon!... Só de mala grana!... — Aixó te fa estar trista? deixa fer: potser ne tindrem un reguitzell.
En Pere no deya lo que 's pensava perqué ja eran los dos de massa edat.
Passaren mesos, passaren anys y donya Ignasia no tenia familia; aixó fou la pena que li rosegá 'l cor y enterbolí la fecilitat de aquell matrimoni. Lo senyor Pere girá y capgirá tots sos llibres, estudiant, cercant, pera penetrar y compendrer eix misteriós fenómeno fisiológich de nostra reproducció... pero fou en va.
Un dia donya Ignasia li digué: Pere vuy anar á Nuria.
En Pere encara que molt home de bé, com á metje era bastant despreocupat de las cosas de religió. — Ja t' ho pots treurer del cap; seré pas jo que t' hi acompanyaré. — Marit meu! serás bon minyó? — De cap manera... pero fou tant lo que insistí durant molts dias que lo senyor Pere no sols l' acompanyá á Núria pero fins li feu ficar 'l cap á l' olla.
Quan fou ben convensuda que havia de perdre tota esperansa, tingué de resignarse. Allavors la doná á fer cofias, fassets, llensolets com si hagués d' esser mare. Las Ponas y demés amigas deyan: Sembla que donya Ignasia te novedat que ja prepara la robeta; fins felicitavan al senyor Pere que tot satisfet feya la mitja
