Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/72

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

yor Zacarías tot astorat se ficá las mans á las butxacas de sa llarga levita y ne tragué un bulto embolicat ab paper... era una guatlla que havía comprat al mercat passat, feya cinch dias... se la havia oblidada dins la butxaca!... Quín apuro!... La Rufina tota avergonyida, pretextá tenir migranya, agafá 'l bras de son marit y després de saludar se despedíren de la tertulia. Arribá á casa molt enfadada, diguent á son marit: ja 't pots despedir de la levita ab faldons; acabarian per dirte en Butxacas; ja no 'l veurás més; demá la donaré al hortolá de can Desplá, ab ton tarot, pera fer fugir los pardals... Lo senyor Zacarías molt avergonyit se callá, puig conegué que tenia culpa.

Los Zacarías son coneguts de tot lo barri; quan surten á passeig tothom los hi dona 'l Deu los guard; puig son gent de bé que fan caritat y estiman al pobre.

Ell sempre s' entreté fent capsas de cartró. L' altre dia regalá á mossen Jaume un sepulcre de vidre y paper primorosament fet.

Ella com més vella 's fa més li creix l' afany de volguer casar la gent. Quan té la ditxa de fer un casament, no 's posseheix d' alegria. Fa com la mosca del carro de la faula, pero tant se val; es convidada al casament ab son marit; may falta á fer un bon regalo als núvis; la fan padrina... ja n' es de sis criaturas... Pobre senyora Rufina!... Si es tan dona de bé!...