Qué impenetrable es lo cor de la dona! Com explicar eixos sentiments oposats! En mitj de son desconsol, la imatje tant viva del sér estimat qu' ha perdut s' esborra instantáneament, y com en cuadro disolvent li apareix un sér desconegut que l' impresiona, que reanima la flama vacil·lant de la mariposa. En totas las edats lo cor de la dona es lo mateix; lo desconsol en eix mon terrenal no pot durar sempre; la pena mes forta y durable es, per una mare, la pérdua de sos fills; cap de las altres deixa en son cor tan fonda ferida.
La senyora Rufina li digué: Demá ne tornarém á parlar y li faré coneixer.
— No cregui, Rufina, que per xó no deixi de pensar ab en Feliu; ay! nó... Feliu meu!... pero en la meva posició veig que un home me convé... pero l' adverteixo que ha d' esser un segon Feliu.
La senyora Rufina se posá la mantellina; se feren una abrassada, y tota contenta se despedí de sa amiga.
L' endemá, á las deu del matí que era la hora que lo senyor Cosme donava menjar als aucells, se presentá á la botiga, la senyora Rufina, pera comprar una onsa de sucre cándi. L'apotecari deixá la espátula y ungüent del morter.
— Bon dias tinga, senyor Cosme.
— Deu la guart, senyora Rufina. Qué se li ofereix?... Com está en Zacarías?
— Bé, per ara.
