Pobre vell! ara ja no es bó per res; sa pela no serveix; ningú la vol, ademés que no tindria prou saba... d' ahont li ha de venir!... tot ell s' ha cubert d' una pela gruixuda, grisa, verdosa, vellutada, molsuda, que serveix d' alberch á un mon de vida, á mils y mils insectes grans y petits, microscópichs, que hi tenen llurs palaus, llurs familias, que se nodreixen de sa substancia polsosa, desde lo banyaricart fins als insectes microscópichs, fins als estols innumerables dels infinitament petits.
Lo banyaricart (Macrodontia cervicornis. — Coleopteros) es un escarbat molt grós poderosament armat; té dos mandíbulas com las banyas d' un cervo que li serveixen de serra y d' estenallas. Tot ell es cubert de ferro com un caballer de la Edat mitjana; sa forsa es colossal: quan enclou un dit ab sas serras fa rajar sanch. Tria l' escorxa dels suros vells pera preparar sa cambra mortuoria. Ab sas mandíbulas d' acer afiladas s' obra una cova fonda, l' atravessa de part á part; arriba al derme, al liber, al cor de la soca y s' hi construheix sa lúgubre cabora esperant sa transformació en falena, en papalló nocturne molt gros que porta com un cap de mort á l' esquena.
Lo banyaricart fa al suro una nafra horrorosa que ben sovint li causa la mort.
Després d' ell ve lo terrible himenóptero, lo
