Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/37

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.




II. — LES DEFENSES DE SÒCRATES



 El tema de la defensa de Sòcrates fou tractat per molts autors. Sabem que ultra Plató i Xenofont s'ocuparen del tema, escrivint sengles Apologies, Lisias, l'isocràtic Teodectes de Faselis, Demetri Falereu, Plutarc i, encara en el segle IV després de Crist, Libani, el mestre i amic de l'emperador Julià l'Apòstata.
 És encara matèria de discussió la relació entre les Apologies de Plató i de Xenofont i el discurs real de Sòcrates davant del tribunal. És un fet ja establert que l'Apologia de Plató és anterior a la de Xenofont. Altrament Plató estigué present durant la vista del procés, mentre que Xenofont no hi era. No hi ha cap dubte, doncs, que Plató, tant perquè escriví la seva Apologia en data més pròxima al procés, com perquè es tractava de fets dels quals ell fou testimoni presencial, estava en millors condicions que Xenofont per a donar una reproducció fidel del discurs de Sòcrates. La qüestió està en això, si Plató es proposava de reproduir el discurs o, al contrari, volgué escriure una obra literària, estilitzant i modificant lliurement el discurs de Sòcrates. Schanz[1] representa aquesta darrera tesi; segons ell l'Apologia de Xenofont seria una protesta contra les llibertats que es prengué Plató en escriure la seva Apologia. Contra aquesta opinió ha afirmat Ritter que en l'Apologia de Plató es troba en essència el contingut de la defensa real de Sòcrates.[2] És cert que, comparant l'Apologia platònica i la de Xenofont, hom es sent temptat d'acceptar la versió xenofontiana dels fets com a més natural, car lògicament un acusat s'ha de defensar més aviat com ho fa el Sòcrates de Xenofont que com ho fa el de Plató; però tal volta aquesta analogia entre els acusats no s'ha de cercar quan l'acusat es diu Sòcrates. Per la nostra part, sense entrar aquí en una discussió fonamental d'aquestes qüestions, ens sembla com a Wilamowitz[3] que el tercer discurs de l'Apologia és evidentment una invenció de Plató. En canvi els dos primers reprodueixen, amb la fidelitat compatible amb la memòria, d'una banda, i, d'altra banda, amb el temperament literari de Plató, al qual devem segurament alguna estilització de certes afirmacions socràtiques, el que Sòcrates digué davant del tribunal. Un dels punts

  1. M. Schanz, introducció a Sammlung ausgew. Dialoge Platos, III, Apologia, Leipzig 1893. Vegi's sobre aquest punt la discussió de Ritter a Bursians Jahresberichte, 1922, p. 148 i seg.
  2. Ultra el treball que acabem de citar, vegi's Ritter, Platon, I, p. 368 i seg.
  3. Platon, I, p. 165.