va. Y't torno a dir que'ls qu'han passat devant teu, son joves que tenen garbo, y que fan goig. Ningú'ls ha pres per cotxeros. Vaja, es la finor y'l recato y'l brou -bufat de cada quadra. Semblan del Estat Major. Però, tu, carinyo,'ls enlluernas a tots. No hi hà més: ja està dit.»
¡Y quína cua havían endegat al seu cavall! Allò era un filili d'or qu'esborrava al sol de mitxdía. No veyas més qu'uns desmays de seda ab unes amplaries de cintes verdes, grogues y vermelles, que semblavan una especie d'arch de Sant Martí, sense fer lo vano, que s'anés a la posta derrera del animal. ¡Y les cintes! m'ha dit en Bàlsam qu'eran de muaré. Ab unes aygues, que la claror semblava que les fés anar amunt y avall. Allò no eran aygues: eran licors, y basta.
En Bàlsam m'ha dit: «¿Manquet, per que no has vingut a lluhirte?»
«¿Ahont vols que'm presenti sense mà? ¡No veus qu'estalvío un guant y per Sant Antoni no's pot estalviar rès!»
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/183
Aquesta pàgina ha estat revisada.
