dels noys que sortían a rebre'ls Reys.
Després d'haver sopat me portaren al llit; jo seguía a la mare agafat a les seves faldilles y li preguntava, dientli més ab los ulls encara qu'ab la boca:
— ¿Que no'm portaràn rès los Reys a mi?... ¡Cúyti, dígui, mare!...
— Sí, fill, — me va respondre desde la cuyna'l pare; y més baxet, però que jo ho vaig sentir: — encara que demà no haguessim de dinar!
Me vareig adormir al peu de la finestra, cansat, ben segur, de guaytar al cel y d'esperar als Reys que no exían.
Me varen despertar los crits de la mare que volía pegarme. D'una revolada's va treure'l mocador que portava a les espatlles y m'abrigà, ficantme altre cop al llit.
Jo plorava y'l meu llanto anava en aument y era major mon desconsol, quan lo pare digué:
— Déxal estar, pobra criatura; de-
