Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/242

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

colecta, y'ns informava ab molta urbanitat de quant valía le dejeuner.
 — Ce bien; tórnim lo cambi; — deya un. — De cafè no'n vull, — vaig sentir que deya un altre de Tarragona; — lo tren s'escapa, y també'l parlaré'l francès, sense escaldarme'ls llavis. — Un company cridava:
 — Noy, Milió, guàyta'l Canigó; ¡guay, míralo!
 — ¿Ahont es?
 — Assí al altre costat; guàyta, míra, qu'es pessa y tot sencer; aguàyta, home, no sías peresós; míra, està nevat.
 — Sí? donchs, no'l guayto; no vull veure llàstimes.
 — Míra, Xavier, míra; tu, còm se diu aquest altre? Pues be, miràu assí, ¡que bonico! pareix. . . pareix que hi hauría molta neu per mantecados. Botualisto, senyors, ¡súrten, tràguen lo cap! Agulló, Masriera, Pié, don Antonio, don Federico... repàren!
 — ¿Qu'es? què hi hà? ¿què passa?
 — Nada, senyors, que tindrèm sol. No veuen ahí? Nó, home, més enllà.
 — ¿A la dreta?
 — ¡Guay! ¿tu no sabs encara per hont ix lo sol?