Quan sentía parlar dels grans músichs, dels concertistes, se posava trist. «Los pianos nos han perdut a nosaltres los professors de violí; ells nos han près les reunionetes de ball; cada casa té un piano, tothom lo sab tocar y a nosaltres se'ns ha acabat la industria.» Pobre senyor Quim! si ara vegés que'ls venen a un tant cada setmana,'s creuría venjat.
La tertúlia d'en Sidro'l temps la va disoldre. Lo senyor Quim va perdre aquella caritat que'l feya viure. Se'l veya després al carrer del Bisbe, ab lo violí penjat d'un botó de la levita; ja no tocava ¡pobre senyor Quim! No tenía esma ni per distreures ell mateix ab lo vals de la Pamela. Potser temía fer massa tristesa y callava. Tan bo y tan generós, li recava llevar l'alegría dels altres.
