Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/96

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 — Baldiri, vull dirte, tindràs que perdonar, però aquesta ha sigut la norma y'l plom de tota la meva vida. Qu'un home, siga un polítich, anèm al cas, un lletrat, escrivent, notari, sobrestant, qualsiquiera ofici ò dependencia del art de la ploma; però... que'm parli be, que no'm diga paraula que no siga rebedora, que no me la redobli ab cap espressió feya y, sobretot, que no'm renegui a la cara, qu'es cosa poch curiosa y que fa molt poca criansa.
 — Axò; la criansa; aquesta l'has guanyada; justa, la criansa; malehitsiga com hi hà ningú que'n tinga. Nèt, home; si tothom renegués, en Baldiri treballaría a ca'n Valls, per que ningú li haguera reparat lo defecte. ¡Es que jo era'l manobra favorito del Artitecto, estàs? Y plasses d'aquesta mena, ab tanta satisfacció, no se'n troban may més.
 Qu'arribava a l'obra, ell, l'amo; ni ho mirava, jo ja l'havía entès sense parlar. «Sí senyor, — li deya, — la casa's puja y va amunt; primer se cansaràn los paletes de montarhi pisos que jo d'issar mahons. Descaànsi, don Pau: no'm fa rès tirar lo