taris catalans de la guerra de l'Africa encengué en la nostra ciutat.
Y veig a la meva Barcelona vestida de festa, com no la he tornada a veure may més; y contemplo les gentades omplint les Rambles, la Muralla del mar, els sorrals de la Riba… y veig entre'ls grupus, passarse de mà en mà la fulla que du impresa la poesía de Na Josefa Massanàs, que tothom llegeix, que tothom celebra, qu'al vespre's declama en alta veu en les taules dels cafès y als salons del Ateneu, y qu'al endemà reproduhexen ab entusiastes elogis els nostres periòdichs locals…
Endinzo… se m'apareix «Creure es viure». ¡Oh! com m'agradaria dir quelcom d'aquexes hermoses estrofes assadollades de fè cristiana! Però elles me portan a la Sala de Cent de la Casa de la Ciutat: una selecta concurrencia l'omple de gom a gom; la Reyna ja es al trono; els poetes llegexen les seves poesíes…; de sobte ressona un nom fondament estimat; es el de Na Josefa Massanès qu'entremitx d'entusiastes aplausos puja al tablado, del bras de n'Adolf Blanch. Jo no la he vista may, y, un xich miope, m'esforso en và pera veure les faccions de l'admirada poetissa qu'en aquells moments camina iluminada pel sol de la gloria; però ella es dalt del estrado rodejada d'admiradors… jo so a baix… lluny… en un extrem de la sala; mes la meva ànima, el meu cor, està en aquella poesía qu'ella comensa a llegir ab emocionada veu…
Giro fulls, més fulls: y seguexen un bon nombre de poesíes que'm duen la flayre d'una llarga y entranyable amistat; poesíes que moltes d'elles vaig fruhir recolzada dessobre de la seva espatlla ò ran dels seus genolls; sentint l'encís d'aquell dictat senzill, plè d'un ayre bondadosament patriarcal; dins d'una serenor que, sens artificis ni exageracions, creà obres tan genuinament catalanes com
