L'encens queda surant per les altures,
y l'oratge que passa pe'ls portals
suspèn son alenar... Les esculptures
par qu'acalin les testes ideals.
Una canturia trista, acompassada,
qu'apar l'augusta veu del Sagrament,
per dins les naus se fon, com la tonada
qu'en la nit per la vall se va perdent:
— «Per assaciar llur fam queya la mayna,
quaranta anys pe'l desert dantlos camí;
y ells tregueren l'espasa de la vayna
y blasfemant s'alsaren contra Mí.»
«Del poble s'estengué la dolentia,
y la culpa dels pares va portar:
fou sa gloria fenás que dura un día,
y ara sos ulls s'exuguen de plorar.»
— «La desventura cruxirá los ossos
del poble renegat que'm defugí:
y dins les propies dents se farán trossos
les llengües que parlaren contra Mí.»
« —¡Senyor! de l'ira teua la grandesa
merescuda tenim: t'havem ofès...
nos consumeix y avincla la tristesa,
mes per salvarnos ¡ay! no podem res.»
Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/106
Aquesta pàgina ha estat revisada.
