Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/108

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

guanya el dolor les celestials esferes,
lo que David cantá ja se cumpleix.—

 Ja's destría entre boyres la figura,
ja a tots los cors arriba sa dolçor,
y passa com onada d'amargura,
alçant per tot arreu fonda maror.

 Y com engronsa el vent un camp d'espigues,
axí mou Ell lo poble compatit,
perqu'Ell té més perfum que les garrigues
y brolla aygua d'amor son cor ferit.

— Doblega, arbre elevat, ton alt brancatge:
fe't blan ¡oh dur llenyam! pera'l Senyor:
¡claus ferrenys qu'heu estat son herevatge,
espines de son cap, dauli dolçor!—

 Y aquella multitut agenollada
alsa brassos y mans cap a son Deu...
Y apar qu'Ell, ab dolcíssima mirada,
responga: «Te perdon, ¡oh poble meu!»