Aquesta pàgina ha estat revisada.
una dent, la primera que me queya,
hi romangué clavada;
y de sanch y de plors ma cara plena,
parexía més bé una Magdalena
qu'una nina menjant fruita robada;
y una amiga, per cert, que amb mí venía,
aprofitant totduna el meu socaire,
més rebenta que l'aire,
la sanguinosa poma s'engolía:
qu'un apòstol y tot s'aprofitava
del gran pecat qu'a Judas condemnava.
Mes ¿per què el papayó que l'altre día
se desprengué dels plechs d'una poesía
com de la flô el perfum,
s'en vé a volatetjar per la memoria
y a despertar aquella antiga historia
qu'era ja foch colgat y sense fum?...
Perqu'es la poma la ilusió primera,
y amb gran pena sospit qu'es la derrera
el papayó de llum.
Valldemosa. — Agost, 1900
