Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/119

— ¿Y sa mula? —direu— ¿has tornat loca?
— Digau lo que vulgueu: som una soca;
y encara que'm pegueu amb sa destral,
 no'm fareu gens de mal;
que avuy en día, ja tan sols m'importa
que no toch es dolô a sa meua porta,
que no'm manch un duret dins sa butxaca,
y que ja qu'a la mort ningú l'atura,
m'agaf, al manco, amb sa conciencia pura
y p'es camí del cèl no fassi flaca.

 Y ara anem a sa mula,
qu'es sa que va davant en es tranvía.
 Com l'han desengaxada, dalt sa costa
que puja cent vegades cada día
y per martiri séu es feta aposta,
poch a poquet, cap baix, esbrahonada,
devalla tota sola pe'sa vía,
per posar-se a-n es jou altra vegada,
tan tranquila y humil y resignada
que més d'un penitent l'envejaría.
 No hi ha perill que fuja,
 tan grossa es sa fatiga!
ses cames de derrera li fan figa:
y lo bo es que, quant puja,
talment sembla una bistia de primera:
 ¡lo que pot sa llandera!
 ¡què de molts n'aguaría