més xèrechs que sa mula des tranvía!
¡A quants un animal pot donâ exemple,
que no's mostren humils, ni dins es temple!
Avuy s'impiedat ja es un ofici!...
¡mesquina humanitat, sempre dolenta,
sempre freda p'es be, y tan sols ardenta
per tot pecat, tot mal, tota injustici...
y que com més se bolca dins es vici,
més encara demana y més se quexa!
Ben sovint, esglayada,
me dich a mí metexa:
— ¡No sé com Deu encara no s'afarta
d'aquesta gran llocada renouera,
y acabant sa paciencia, es millô día,
no la juga a la sort, sobre una carta!
Y sa má omnipotent veig, que l'afèrra,
y una granera alsant, a granerades,
la pobra humanitat feta una coca,
dins ses calderes de l'infern aboca,
fins a essê caramulls, ben estibades:
y aviat fan fregitina y sabonera,
amb tal baf y pudô de carn de vas,
qu'en Barrufet y tot se tapa es nas.
Remenat tot, remuya sa granera
dins aquell such o pasta sanguinosa;
y com si tinta fos, amb escriptura
disforja y lluminosa
Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/120
Aquesta pàgina ha estat revisada.
