Però encara qu'aquesta fos molt grossa,
sentía d'anyoransa una amargura
qu'insomni me donava y calentura
y amb una mica més, me du a la fossa.
A sa sala d'estudis, devegades
aprenguent sa gramática o s'historia,
me pujaven de plors unes onades
que'm feyen perdre es seny y sa memoria.
Y agafant sa fusteta salvadora,
amb una veu de pena y plors confusa
dava depressa qualsevol escusa
perque'm dexás sortir sa professora.
Y sortía, y com ja tambaletjava,
a sa paret tan poch hospitalaria
d'aquella galanía solitaria
es meu pobre capet hi apoyava.
Y amb es meteix didal amb que cosía,
(que per declarar bé lo qu'es cor sent
lo de menos es sempre s'instrument)
amb sa má tremolosa hi escrivía
amb lletra que ningú haguera compresa
es nom per mi dolcíssim de ma mare,
en tant qu'es plors rodaven per ma cara
servint d'únich consol a ma tristesa.
Y enterada d'axò sa superiora,
se creya que tot era veciadura
d'infant a qui sa vida de clausura
y tanta pau y quietut l'acora.
Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/144
Aquesta pàgina ha estat revisada.
