De les cuynes ennegrides
p'el fum dels tronchs mitj cremats,
amb veyetes condormides
y llums de cruya penjats.
Tots s'hi apleguen, les vel·lades
de l'hivern, voltant el foch:
filen, réssen, fan becades,
xèrren y armen qualque joch;
mentres la pluja degota
de les teulades remulls,
regalimant gota a gota
com les llágrimes dels ulls;
o cau la fortada ruxada
que s'escola en rierons,
que tresquen, falda atrossada,
pèu descals, els infantons.
Y en faré de marineres,
de barquetes de pescâ,
d'anyoranses y quimeres
del qui queda y'l qui s'en vá;
de la nit enmantellada
amb transparentíssims vels;
de la mar enmirallada
plena de llum dels estels.
Cap alt, el pastô'ls adora
vejent en son tremolor
parpelleigs d'uns uys qu'anyora
d'ensá que'l ferí l'amor.
Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/158
Aquesta pàgina ha estat revisada.
