dencies a miTj fer, projectes que no's cumplirán... De vegades sent un fort impuls de comunicarme amb tu, y tot seguit m'adon de que ja no hi ets: de que ja no'l veuré may més en aquest món; y pens en tan bones estones com passávem plegades: pens en tes cartes, que ja no m'en arribarán pus. Ah! les que'm son romases, com estela del teu esperit ardent y apassionat, jo les guart, com una relliquia. ¡Deu t'haja pagat el bon afecte que m'has tengut y que jo no merexia!
¡Quin cor el teu! Gran y bo com el sol qui nos escaufa, senzill com una floreta del camp.—«El món no es fet per la meua mida, (m'escrivíes encara no fa un any): no arrib a definir si es massa ample o massa estret; pero no m'hi sent a pler.» — Y Deu el t'ha baratat per un altre millor. Allá, en el cèl, haurás trobada la plena correspondencia a tos afectes y la pau del cor, que en aquest món mesquí cercares debades. ¡Venturosa tu!
Sembla que Deu vulga purificar mos afectes més íntims de tota part material, per dexarlos axí més vius y lluminosos. Solament dins el cercle de les meues amigues, ¡que de dolços lligams he haguts de rompre! De tres qu'en tenía, una d'elles —¡beneyta sia la seua memoria!— ja de bon'hora me dexá, per entrar dins un claustre; a la segona, ay! se li apagá la llum de l’enteniment. L'altra eres tu, ¡ma bona y anyorada Emilia, que tant t ’eres identificada ab mí: y t'en ets anada... a no tornar!
