havía dada per dirles, l'interpretava com a cortesía benvolent, com a obligada galantería.
No entrava en els seus propòsits ferne replega de corones ni de brots de llorer. La bellíssima descripció de la «Vida pagesa» premiada en els Jochs Florals de Barcelona de 1899, no va esser propiament l'autora qui la hi enviá: l'iniciativa d'un amich doná lloch a la recompensa de la ploma d'or, que a ella li vengué casi de sorpresa. Qualque cosa semblant va succehir amb «La lluna no es morta» enviada a-n els nostros Jochs de l'any passat: composició de la qual ella solía dir y repetir somrient, que no li trobava tanta de merexera com axò, perque l'haguessen de distingir amb joya.
Bé es veritat, per altra part, que de tot era, fòra insensible o indiferent a les alabanses y afalagadures literaries. Jo diría qu'una alegría de les més intenses que gosá, una de les hores més xalestes y plaents de la seua vida, va esser aquella en que's sentí cridada pe'l séu nom y llinatge, a rebre entre axordadores mansballetes el premi guanyat, en companyía de la gentil poetisa de Lluchmajor, també premiada, Na María Antonia Salvá, sa predilecta amiga, la seua germana d'ánima. —Com que encara les veja, a totes dues, pujant s'en, de bracet d'un mantenedor, dalt l'escenari endomassat, tot ple de llums y flors, y assegudes en cadira d'honor, devora 'l president, mossén Costa y Llobera. Encara m'apar sentir el ressò dels aplaudiments y veus d'aprovació amb
