ment meridional— y mallorquina per afegitó — li ocorría a n'Emilia, poch més o manco, lo que a tots o la major part dels poetes y escriptors de per aquí: li era mes fácil imaginar un'obra y embastarla o traçarne els perfils, que no arribarla a port fins a dexarla enredonida y llesta. Axí, entre'ls seus manuscrits y fulles a lloure, m'hi trob títols y estrofes y fragments que ja pera sempre romandrán sense acabar: un poemet que s'havía de dir «Flor de muntanya» y tenía per argument unes primeres amors de pagesía; un altre descriptiu dels bells paisatges de Valldemossa y Miramar, tan trescats y ben coneguts d'ella: una llegenda trágica, —«El Castell desventurat.» fruyt de romántiques lectures; aquella «Historia vertadera d'un capellanet véy» glosada y presa del natural[1], de la que n'inclogué un escapoló dins els Molts anys enviats a l'amiga del cor, la diada del séu sant, aquesta última anyada; amb moltes mes apuntacions, comensaments y notes dispèrses, que vénen a esser prova de lo que ja els amichs de l'autora teníem reparat: qu'ara, en aquests derrers temps de la seua vida, era quant se trobava en plena abundor de producció, y podíem esperar d'ella lo més saborós y granat de sa cullita.
Ara precisament, tant com anava en crexensa y millora l'esplet literari de n'Emilia Sureda,
- ↑ N'era el protagonista un gran amich de la familia Sureda, el prever D. Joan lladó, de bona recordansa.
