Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/55

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Dues voltes va entrar a dins ca'nostra
ferint de cop traidor y per l'esquena
y dexanthi sa trista acompanyada
de gemechs y negrors y llargues vetles.

 Veig, com si fos avuy, la cambra trista,
de gent enrevoltada y de candeles,
y ma mareta en mitj, com una santa,
amb augusta quietut, morta y estesa.

 El blanch mantell del Carme la cubría,
encreuades ses mans color de cera;
y aquell gran fret que vaig sentî al besarla
encar ara'l me sent gelar les venes.

 En mitj del fort esgaly que m'astorava,
ni un suspir ni una llágrima me queya,
y encara sent l'espetegar dels ciris
y el resar de les dones que la vetlen.

 —«¡Dexaume reposar, que estich cansada:
no som morta, es que dorm, (semblá que deya):
penosa ha estat ma tasca, y Deu me crida:
dexaume reposar, tranquila y freda!»

 Reposa eternament, reposa, ¡oh mare!
tos fills ta recordansa beneyxen,
y per guardar ton sò, ran del sepulcre,
de llágrimes y prechs farem cadenes.