Sols vull qu'estiga ta amorosa ullada
d'allá d'allá sobre tos fills sospesa,
y si en l'aspre desert me veu retuda,
dolç conhort y coratge m'infundesca.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
A tu també per la derrera volta
un vespre trist, amiga, te vaig veure
just poncella qui's mor; tant y tant blanca,
que tota blanca't veig dins tant de negre.
¡Oh anyoransa de tu!... ¡quantes vegades
t'ha criada el meu cor, ple de tristesa,
y cap a tu s'han allargat mos brassos,
sols el buit desolat poguent estrenyer!
Si a-n el pes de la pena o l'anyoransa
mon cap com les espigues se dobleta,
¡que de trist li es trobar, oh dolsa amiga,
en lloch de ton pit blan, la buidor freda!
Y quant m'he vista empesa y encalsada
pe'ls oratges del cor, just fulla seca,
¡quina falta m'ha fet ta má segura
per senyarme'l camí demunt l'arena!
¡Oh, si devora mi t'hagués tenguda,
si te sentís y't vés, com primé't veya,
Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/56
Aquesta pàgina ha estat revisada.
