Aquesta pàgina ha estat revisada.
II
CANSÓ DEL SOL
El sol respon: —Los núvols que tu aplegues,
amb la meua calor jo los separ;
y pe'ls malanats náufrechs que tu aufegues
jo som vida y consol en terra y mar.
Tristes, quant vas alloure, son les hores
dins los humils fogars, dins los castells;
les roses que jo bad, tu les esflores,
que no més de desastres fas ramells.
Bramulant per dins mar, tes alenades
fan gemegar les naus, fins a-n els ports,
y les ones d'escuma enmantellades
son les fredes mortayes dels teus morts.
Als cimals y les branques que tus esquexes,
jo los donava el florejat vestit;
derrera tu, planys y gemechs sols dexes,
y jo per tot lo món som benehit.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
