par qu'onetgen llavors més reposades,
y es més dolça la veu de la maror.
Com sobre'l llit callat el cor en guerra
vessa'l plant qu'en el món no han d'exugar,
tots els rius y despulles de la terra
a dins mon llit s'en vénen a espayar.
Tench bells corals y perles amagades
y peixos y marischs per tot arreu,
y fondalars y còves sotaygades
ahon may arribarán claror ni veu.
Tench morts que com a grans d'immens rosari
eternament redolen dins els fons;
les algues los serveixen de sudari
y el vent los dius absoltes y perdons.
N'hi há qui van surant per les riberes
o los trèu la batitja p'els escuys,
escampades les flonjes cabeyeres
y l'esglay congelat en los grans uys.
Y volten giscadores les gavines
prop dels morts que ningú pot enterrar,
y par que del cèl ratjen llums divines
sobre la blava tomba de la mar.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/65
Aquesta pàgina ha estat revisada.
