dos monjos llarguíssims su-ara hi he vists:
semblaven més trists!
Tu, lluna, llenegues, no corres ni balles;
p'el cel t'en devalles
y a l'auba t'hi colgues, com au dins son niu.
També p'el cel ample gosau o sufriu?
¿me veys? ¿me sentiu?
Digaume, estrelletes, candeles divines,
¿sou flors pelegrines?
¿sou cors que despresos vagau sense amor?
Beuría a glopades la vostra claror:
té tanta dolsor!
Els llibres ensenyen que arreu brostau vida:
es cert?... es mentida?
es ver que la terra pe'ls aires redòla?...
El cap de les nines ¡aquest sí que vòla
ben lluny de l'escòla!
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Del cel y la terra les ombres prest fugen
y en l'anima hi pujen;
com més ella es pura, més negres s'hi fan:
que l'espay es ample, y l'ánima es gran...
Més sòls naixerán!
Son Cladera — Abril, 1902.
