Aquesta pàgina ha estat validada.
No mes dins ella s'ouen
Lo cant del aucellet per l'espessura
Y la remor que mouen
Lo vent que passa, l'aigua que murmura,
Y á voltes la llunyana
Cansó del llaurador per l'alta coma,
Ó'l sò d'una campana
Que de l'ermita n'es sagrat aroma.
Quant l'ánima cansada
Se troba en les converses de la vida,
La poesia amada
Cerca en la vall qu'á son amor convida.
M'agrada aquells paratges
Tot sol anar trescant, á la ventura,
Y de sos vells ramatges
Reposar somiant dins l'espessura
Quant la claror derrera
Daura'ls penyals ab moridora ullada
Y l'estrella primera
Sonriu demunt lo dol de la diada;
Llavors ran de l'ermita,
Baix del ciprer m'assech; y en aquell' hora
De tendresa infinita,
S'en venen mos recorts, y mon cor plora.
