Pàgina:Poesies (1885).djvu/52

Quant lluny, demunt les ones, renaix la llum divina,
No canta per ses branques l'aucell qu' encativam;
Lo crit sublim ascolta de l'águila marina,
Ó del voltor que puja sent l'ala gegantina
 Remoure son fullam.
 
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustent;
Revincla per les roques sa poderosa rel.
Té plujes, y rosades, y vents y llum ardenta;
Y, com un vell profeta, reb vida y s'alimenta
 De les amors del cel.

¡Arbre sublim! Del geni n'es ell la viva imatge:
Domina les montanyes y aguayta l'infinit;
Per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
Lo cel que l'enamora, y té'l llamp y l'oratge
 Per gloria y per delit.

¡Oh! sí; que quant alloure bramulan les ventades
Y sembla entre l'escuma que tombi lo penyal,
Llavors ell riu y canta mes fort que les onades
Y triunfador espolsa demunt les nubolades
 Sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
Com una prenda santa duré jo 'l teu recort.
Lluytar constant y véncer, reinar sobre l'altura
Y alimentarse y viure de cel y de llum pura...
 ¡Oh vida... noble sort!