Pàgina:Poesies (1885).djvu/52

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


<poem>Quant lluny, demunt les ones, renaix la llum divina, No canta per ses branques l'aucell qu' encativam; Lo crit sublim ascolta de l'águila marina, Ó del voltor que puja sent l'ala gegantina  Remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustent; Revincla per les roques sa poderosa rel. Té plujes, y rosades, y vents y llum ardenta; Y, com un vell profeta, reb vida y s'alimenta  De les amors del cel.

¡Arbre sublim! Del geni n'es ell la viva imatge: Domina les montanyes y aguayta l'infinit; Per ell la terra es dura, mes besa son ramatge Lo cel que l'enamora, y té'l llamp y l'oratge  Per gloria y per delit.

¡Oh! sí; que quant alloure bramulan les ventades Y sembla entre l'escuma que tombi lo penyal, Llavors ell riu y canta mes fort que les onades Y triunfador espolsa demunt les nubolades  Sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, Com una prenda santa duré jo 'l teu recort. Lluytar constant y véncer, reinar sobre l'altura Y alimentarse y viure de cel y de llum pura...  ¡Oh vida... noble sort!