Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/116

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


¿quína la negra desastrosa historia,
qu' en los plechs fondos de son cor s' amaga?

¡Pobre coloma qu' en lo llot revolta,
al voler fins al cel pendrer volada,
la detura á l' escoria de la terra,
lo pes del fanch en que tacá ses ales!...

Mes ¡silenci! Jesús seguit del poble,
d' un faritzeu penetra en la morada,
y arriban á la trista pecadora,
com impensat tresor eixes paraules:

«¿Per qué us admira que deixant los justos
»vaja afanyós cercant á los culpables?
»¿á son ramat lo bon Pastor no deixa
»pera cercar l' ovella esgarriada?

»Jo no he vingut al mon per castigarvos,
»sino á obrirvos la font de l' esperança;
»á consolar á los que tristos ploran;
»á redimir l' humanitat esclava.»

¡Qué dolces per l' opresa pecadora
han vibrat del gran Mestre les paraules!
¡beneytes sian! que ha trobat ab elles,
lo bálsam goridor de ses greus llagues.

Desconegut valor son cor anima,