Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/6

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de la terra llaurada de poc; el batre de dos cors enamorats que ignoren paraules i esquisiteses ciutadanes (oh sublim ignorancia!); l'oració de la noia que demana a Sant Antoni, un home:

  Donèu-me, Sant Antoni,
  un homenèt
  encar que petit siga
  com un granèt...

  Toqueu-li, Sant, lo còr,
  per' que'm demane,
  que jo ja soc soltera
  y vull casar-me...

(Trad. de J. Martí i Trenchs). 

la clamor de la pobre mare que acarona i afalaga a sos infants i a l'ensemps se queixa de que les figues no siguin madures, que el gat i el gos els furti el menjar, que la viram del veï picoteji al corral propi; i aquelles dolcíssimes estrofes, dignes companyones del plany verdaguerià:

  Ay! ayrèts, ayres, ayrèts,
  ayrèts de la meva tèrra!
  Ay! ayrèts, ayres, ayrèts!
  a ma casa, ayrèts. portèume.
  Sens ella viure no puch
    .   .   .   .   .   .   .   .   .   .
  ayrèts de la meva tèrra!
  Si no m'hi portèu, ayrèts,
  tal vòlta ja no'm conegan.

  Altre temps estava ròija
  lo mateix que una cirera;
  ara estich descolorida
  com los ciris de l'esglesia;
  com si una bruixa'm xuclés
  la sanch de les meves vènes.

(Trad. de J. Martí i Trenchs). 

 I ara, en parlar de la traducció, faré constar previament que en Martí i Trenchs no és pas un escriptor de la derrera fornada. Com al principi he insinuat, els cabells blanchs que