de la terra llaurada de poc; el batre de dos cors enamorats que ignoren paraules i esquisiteses ciutadanes (oh sublim ignorancia!); l'oració de la noia que demana a Sant Antoni, un home:
Donèu-me, Sant Antoni,
un homenèt
encar que petit siga
com un granèt...
Toqueu-li, Sant, lo còr,
per' que'm demane,
que jo ja soc soltera
y vull casar-me...
la clamor de la pobre mare que acarona i afalaga a sos infants i a l'ensemps se queixa de que les figues no siguin madures, que el gat i el gos els furti el menjar, que la viram del veï picoteji al corral propi; i aquelles dolcíssimes estrofes, dignes companyones del plany verdaguerià:
Ay! ayrèts, ayres, ayrèts,
ayrèts de la meva tèrra!
Ay! ayrèts, ayres, ayrèts!
a ma casa, ayrèts. portèume.
Sens ella viure no puch
. . . . . . . . . .
ayrèts de la meva tèrra!
Si no m'hi portèu, ayrèts,
tal vòlta ja no'm conegan.
Altre temps estava ròija
lo mateix que una cirera;
ara estich descolorida
com los ciris de l'esglesia;
com si una bruixa'm xuclés
la sanch de les meves vènes.
I ara, en parlar de la traducció, faré constar previament que en Martí i Trenchs no és pas un escriptor de la derrera fornada. Com al principi he insinuat, els cabells blanchs que
