És potser pera veure mes desditxes
i per plorar ab mi? Contempla, aguaita
eix espectacle: tens l'amic de Jove,
al que ab ell va partir-se un temps l'imperi,
ab quins torments, per ordre d'ell, se migra.
Ja ho veig, oh Prometheu, i aconsellar-te
vull el mellor camí, ja que no t manca
enginy per cert. A tu mateix coneix-te,
i tes velles costums deixant, adopta-n
de noves, creu-me, perquè és nou qui mana.
Si t queixes ab paraules acerades
és fàcil que de dalt del throno t senti
Jove enutjat, i et sembli l que ara plores
joc de nois comparat ab lo que t vinga.
Oh desditxat! la ira que alimentes
deixa-la estar, i busca a tes miseries
prompte remei. Potser eixes paraules
t'admiren per lo estranyes, però jutja
que als que parlen massa alt, sovint els donen
un premi que no sol fer-los feliços.
Tu no tens res d'humil, no t'amanseixen
els mals que passes, i pitjors ten busques.
Si m vols creure, no tiris jamai cossa
contra ls durs esperons: ja saps que regna
qui no admet raons mai, i mai se vanta
de practicar un acte de clemencia.
Men vaig. Ja miraré de deslliurar-te.
Tu, en tant, no parlis massa clar i pensa
(ja que ets més savi del que convé ser-ho)
que a la llengua séns fre i més temeraria
el castic i la pena tornen muda.
