les;ja era al cap de la branca, ja'l tocava ab la mà, quan vé aquet cedacer y zas, m'esqueixa la branca y'm fa caure daltabaix qu'encare'm dolch de l'esclatarada. (Els Follets riuen y volten)
Es qu'els nius de merles són nostres.
¿Y tu? també't conech a tu. Un altre día vaig trovar la llebra al jas adormida com un sant de guix. Ja anava a plantarli la mà al clatell quan compareixes tu y ¡cop d'ala al nas de la llebra, fiblada al meu nas! jo pego un crit, ella pega un bót y ¡bona nit llebra! s'em va fondre de devant dels ulls com si se l'hagués dragada la terra. (Els Follets tornen a riure y a voltar)
Es que les llebres també són nostres.
Al cap d'avall tot el món serà vostre.
En el bosch tot ho és.
¿A n'el bosch?... Y qu'és al bosch el celler de casa quan hi veniu a deixar una aixeta oberta perque's pensin que som nosaltres que'ens li hem descuidada? ¿Qu'és el bosch la porxada de casa quan barrineu les pomes y bei fiqueu el corch a dintre? ¿Qu'és vostra també la filosa de la padrineta quan li umpliu el fil de nusos? ¿y les devanadores de la mare quan li embulleu la troca? y els bous del pare quan no volen llaurar dret, y el bóch del Janot quan tossa a les ovelles? ¿Es vostre tot això?
