Pàgina:Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX).djvu/99

 CAPÍTOL I. FONÈTICA
 La fonètica estudia el nombre i el valor dels sons elementals, que es divideixen en consonants –perquè només poden ser pronunciats amb altres sons- i en vocals o sonants –que es poden pronunciar de manera independent.

 1. SONS CONSONANTS

 Les consonants es classifiquen de la següent manera:

Dues labials Dues guturals Dues dentals Una semidental Dues palatals Tres vibrants Dues nasals Dues sibilants Dues palatalitzades

b e p c (k) i g d i t f j (g) i x l, r, rr m, n s (ss), z ll i ny

exemples:

bo, pit cap, gusto (cat. gust) dos, taps fa, fi jasmí, xapa mel, pera, carro ampolla, onda capàs, zero pell, canya

 Les consonants es poden classificar d'altres maneres. En primer lloc, es divideixen en dolces o sonores i fortes o sordes, com es pot veure al quadre següent:

Sons Labials Guturals Dentals Labiodentals Palatals Vibrants dentals Sibilants

Dolces b g (ga, go, gu) d v j (ge, gi) r z

Fortes p c (k) t f x rr s

 En segon lloc, es divideixen en sonants i mudes.^[1] Sonants són les que s'escriuen i es pronuncien. Mudes, les que s'escriuen, però no es pronuncien. Són mudes en català:

 a) Les labials a fi de paraula si són precedides per m. Exemples: tomb, capitomb, camp i llamp es pronuncien tom, capitom, cam i llam.
 Aquest fenomen no es verifica al dialecte alguerès, que a les paraules camp i llamp pronuncia sempre la -p final. No recordo paraules alguereses que acabin per -mb.

 b) La l de les paraules colp i palm, que sonen cop i pam.
 Exactament com en alguerès.

 c) La -r final de l'infinitiu dels verbs, com anar, saber, correr i fugir, que es pronuncien aná, sabé, corre i fugí. A les altres parts del discurs, de vegades és sonant i de vegades muda, com a favor i temor –en què la -r és sonant–, i a por i claror –que sonen po i claró
 A l'alguerès es repeteix el mateix fenomen per a l'infinitiu dels verbs en -ar, en -ir i, si tenen la e tònica, en -er. Efectivament, es pronuncien com en català: aná, sabé i fugí. En canvi, els infinitius dels verbs en -er amb la e àtona es pronuncien amb la final -ra. Exemples: veura (cat. veure), escriura (cat. escriure). Pel que fa al verb correr, l'alguerès diu corrir (pron. currí). En alguerès es pronuncia favor i temor, però també por i claror. Es diu, però, sabó (sabor), curó (color), etc. Essencialment, per tant, la norma catalana es verifica també en alguerès.

 d) La -t final precedida per l o n, o bé r al plural. Exemples: al i malal per alt i malalt; deván, corrén, fugín, fon i pun per devant, corrent, fugint, font i punt; pars, ars i despers per parts, arts i desperts.
 Precedida per l, en alguns casos es pronuncia, per exemple a resolt, molt (de moldre), empelt, etc.
 En alguerès aquest fenomen no sempre es verifica, però no manquen exemples: Alt es pronuncia sempre alt. Malalt [es pronuncia sempre] maralt, però si precedeix un adjectiu la -t efectivament no es pronuncia, com a malalt mal, bo, desgraciat (pron. maral mal, maral bo, maral desgraciat). Devant en alguerès s'escriu i es pronuncia davant (per exemple davant a mi) però, si és seguit per una paraula que comença per consonant, perd la -t a la pronúncia, com a davant meu (pron.

1. «En català, en comptes de la lletra s, és més habitual l'ús de la lletra ç. Per a l'alguerès no veig la necessitat d'aquesta innovació, proposada per Palomba en contraposició a c» [nota de l'autor].