¡Sí, fill meu!, ò jo no entench res del cor humá ò ta anunciada visita, més que'l carácter de consulta, revesteix el de reparació. Ta epístola traspúa, á més d'aquella bondat ingènita del teu cor, un cert deix de penediment que no pot haverlo dictat més que la conciencia del apartament en que has viscut, del que tants anys t'ha fet de pare.
Quan aquest, que A. C. S., morí, me feu especial encárrech de vetllar ton pervenir é influhir, ab les escasses llums que Deu m'ha donat, en la elecció de ta carrera. Aixís ho vaig intentar, tu ho sabs he, mes tots mos esforsos s'estavellaren contra aquest teu gènit de marranet que, dit sía sens ofensa de ningú, has heretat de part de mare. Mon somni daurat era fer de tu un eclesiástich y, si be ton cap y ta posició eran malaguanyats per un capellá de missa y olla com un hom mateix, justament això m'animava á enjoncarte ab una carrera que't portés á les altures de la gerarquía, ahont tant de be podías fer á la Religió. Jo ja't veya tot un doctoral, un... ¿quí sab, Mare de Deu, ahont haurías pogut arribar?
Ab tal propósit jo't citava á Micer Joan de Montbrió, germá del meu vesavi, que fou trenta anys doctoral de Tarragona y que tants volúms deixá escrits: De jure civili cum ecclessiastica potestate concordia. De advocato pu-