Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/112

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


pedra de la terrassa disposantse á assaborir l'aromática beguda que reclosa en antiquada cafetera de plata servía la nina major, les bromades de llevant, esquinsades, retudes y desfetes pel vent de Segarra, anavan á rossegons per les montanyes, deixant ensá y enllá despulles y rebuigs de ses humides y blanques vestes que, enganxades per les copes dels pins y faigs, s'anavan fonent als raigs del sol que s'obrían pas per entre les runes d'aquell cel desballestat. L'atmòsfera, purificada per la fosa tempesta, era d'una transparencia tal, que deixava veure ab tot son esclat els tons perlats de les singleres y els esmeragdins dels opulents boscatges que's destacavan negrosos sobre'ls matisos més tendres y riallers dels artigatges y pastorims. La terra xopa á desdir, s'escorría ab bellugadissos regalims que juntantse's convertían en impetuosos torrents, desbocats vers les rogenques y grosses aygues de la riera de Vall de Pedres.

 —Verdaderament, això no's veu en lloch més, —digué per fi'l jove Montbrió, ullprès per tant hermós panorama.— Jo he viatjat poch ò molt per Espanya y fora d'ella y tinch molt conegudes les conques del Pirineu; però'ls hi asseguro que una vall més encantadora que aquesta no sabría pas hont anarla á buscar. Aquí s'hi respira l'esperit de la naturalesa primitiva, ja que fins la poca industria humana que s'hi veu es de lo més rudimentari.—