Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/122

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


clara y accent fogós y rápit. Ningú l'interrompé, y si be tothom estava pendent de sos llavis, per la mateixa actitut del auditori comprengué ab pena que son llenguatge era nou per tota aquella gent.

 —Perdonin que'ls hagi amohinat ab aquestes cabories que sovint me fan eixir de test; —digué somrient y aixugantse la suor del front.

 —¡Vol callar! Nó, nó, al contrari; —feren varies veus.

 —Cregui que m'agrada molt de sentirlo, —afegí don Eudalt,— mes ab tot això no veig encara'l per què del terrabastall que'm proposa.

 —¿El per què? —reprengué'l jove per quals ulls passá com un llampech al mateix temps que per un rápit mohiment cambiava de postura dirigint tot el cos vers son interlocutor.— Aviat ho sabrá don Eudalt: perque això es la mort ò l'agonía pitjor que la mort encara; perque la societat se disol baix tots conceptes y es precís comensar á pensar què es lo que ha de náixer de sota de ses runes. Els procediments y'ls organismes que han paralisat ò entontit la vida de nostra regió, també han atacat la moral de la societat, despertant mil concupiscencies y convertint la vida civil en un femer. Vostè ho ha dit; l'Estat que deuría ser nostre pare, es la cuca que se'ns menja'l pá y això com atentatori á les lleys socials no pot durar y vindrá la revolució de baix si