Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/136

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


quín modo més fantástich progecta sa ombra gegantina, en forma de cono colossal, sobre les calitges del plá, y aquell estol de coloms que vola formant espirals, destacantse ara per clar ara per fosch, á mida qu'entra y surt de les faixes lluminoses que devallan dels crenys de les serres! ¡Quánta llum, quánt color y quánta vida! Això es la Naturalesa. “¡Salve, oh sacra natura!„. Que diría'l meu oncle. Això es viure y gosar. ¿No ho troba aixís, Montserrat?—

 La pobra xicota, tota ulls y tota orelles, contemplava embadalida, aquell hermós panorama, com si no l'hagés vist en sa vida. Ella, qu'allí havía nascut y crescut, qu'estimava aquell país com á part d'ella mateixa, no l'havía may vist esplèndit y rialler com ara, ni se havía cregut may capassa d'assaborir un conjunt de sensacions com les qu'en aquell moment la corprenían. Ara comensava á compendre perque la estimava tant á n'aquella terra y fins trobava qu'encara l'havía estimada poch.

 Res contestá, mes sa fesomía dilatada y encesa y la precipitació dels batechs de son cor, denunciavan per clar que sa ánima's deixondía, com la nota armònica que jau dormida en la corda's desperta al refrech del dit del artista que sab polsarla.