Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/172

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


dintre un any tornaré; igual que si ella creu de veres ab mi, m'esperará y allavors ab més confiansa y mellor dret, me donaré á conresar aquesta flor de l'ánima, esperant cullirne sos fruyts. Si, al contrari, el temps esborra sa imatge de mon cervell, creuré qu'he estat víctima d'una follía y no hi pensaré més.

 —¡Ets un sabi, fill meu! y obras com á tal, —prorrompé mossèn Joan ab veu commoguda,— ¡ets un sabi! y permet que t'ho digui ara sense riure. Tos propòsits mereixen ma plena aprobació y ademés te remercío del fons de l'ánima la prova de confiansa que m'has donat obrintme ton cor. Vestén demá mateix; no seré pas jo qui't retinga, per més que senti aquesta separació com cap altra desde que per primera vegada vaig rèbret en mos brasos. Vésten ab la pau de Deu, mes nó sens despedirte d'aqueixa familia, y sápigas que deixas aquí un vigilant fidel que sense ser vist estará al aguayt del teu tresor.—

 Y oncle y nevot se confogueren en un abrás.