Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/194

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —¡Bones tardes, tothom! —cridava'l jove, dirigintse alegrement als més propers.— Sembla qu'assò s'aplana com si'n passés l'estisora de la bruixa. ¿Què'n trayeu de xoyarlo'l món si igualment l'any, que ve li tornará'l pèl á cérixer?

 —¡Ell li tornés ara mateix, vatualisto, que ara mateix li tornaríam á fer la canyota! —contestavan ells rient.— Més bò dona segar que fangar.

 —Tant mateix, á la fangada no hi sueu pas el ví com ara.

 —Perque no'ns hi ajuda com ara'l sol. Que's creu que'l bevem nosaltres el ví? Nosaltres no soms més que'l blè de la llumanera. Si falta l'oli'l blè's consumeix y'l llum s'apaga.

 El símil era ben trobat. Els segadors, debatentse entre'ls raigs xardorosos del sol y les reverberacions de la palla resseca, sostenen ses energíes, gracies á una transpiració copiosa, alimentada per abundants refrigeris d'un ví de pochs graus. Aquesta transpiració, en alguns moments, arriba á esser tan abundosa y rápida, que les camises quedan tenyides de la materia colorant que'l cos no ha tingut temps de transformar. Allavors diuen que suan el ví. De totes maneres, sense la beguda faltaría la transpiració; el blè, ò sía'l cos, s'aniquilaría y s'apagaría'l llum, com deya aquell.