Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/196

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Estrènyer el rem volía dir jugar brut, donchs tot lo qu'ell estrenyés quedaría de més amplada als que'l seguían, que's trobarían en desventatja. No era pas consell pera acceptarlo un home com en Montbrió. Encara estengué més la brassada y l'eyna brillava brunzenta als raigs del sol y les motes de blat queyan á trompons, rodolant á impuls de sa poderosa revessa, fins á eixir fora del rem com cadávres escupits per la riuada.

 Els segadors, admirats de la empenta y la destresa d'aquell home, á quí havían pres per un senyoret enjogassat, abandonaren tota idea de consideració y, picats del amor propi, s'abrasonaren com gossos á la feyna.

 Allò era de veure còm espurnejavan les fals entre mitj d'una boyrina d'espigues que, com un polsim daurat, se bellugava formant aureoles entorn dels segadors que, corvats d'esquena y empernats de cames, bleixant y ruflant, furgavan per l'atapahida tofa, ab una brahó sorda, com d'una tocada de sanglans ferratjantse en camp de melca.

 Mes ell guardá la davantera fins al cap del rem y, al remassar la darrera mota, en lloch de llensar la garba á les lligadores, l'arborá ab les dues mans y corrent vers sos amichs que l'aplaudían, la sembrá sobre llurs caps, en especial sobre'l de la pubilla, que quedá coberta de rosses espigues, com de daurada ginesta'l tálam de la professó de Corpus.